És una malaltia produïda per un virus (VHB o virus de l’hepatitis B) que afecta exclusivament el fetge. La majoria dels infectats eliminen el virus i es curen abans dels sis mesos sense tenir cap tipus de conseqüències i adquirint-hi immunitat (és el cas de l’hepatitis B aguda).
Però en determinats casos, l’organisme no aconsegueix vèncer el virus i és quan es produeix l’hepatitis B crònica, que molts cops es pateix sense símptomes però que pot originar greus lesions al fetge com cirrosi o càncer. L’infectat esdevé aleshores portador de la malaltia tota la vida i pot transmetre-la a altres persones.
La dona embarassada que té una infecció pel virus de l’hepatitis B pot transmetre-la al seu fill o filla en el moment del part, i hi ha moltes probabilitats que el nadó desenvolupi la malaltia crònica, amb les consegüents complicacions hepàtiques.
Transmissió
Una persona sana es pot contagiar quan la seva sang entra en contacte amb la sang d’una persona infectada pel virus de l’hepatitis B. Les causes més freqüents de contagi són:
- Les transfusions sanguínies (si una persona sana rep sang d’una de donant infectada). Actualment això no és possible a Catalunya, ja que s’analitzen sistemàticament totes les donacions.
- Les punxades amb xeringues que han estat utilitzades per persones infectades (consum de drogues, tatuatges, acupuntura…).
- El contacte amb fluids corporals a través de relacions sexuals no protegides.
- Les ferides, esgarrapades i altres lesions a la pell (quan la sang d’aquestes entra en contacte amb la sang d’una persona infectada).
- El fet de compartir objectes d’higiene personal, com ara raspalls de dents, maquinetes d’afaitar, tallaungles, etc., amb una persona infectada.
- De mare a fill en el moment del part (aquest mecanisme s’anomena transmissió vertical).
Símptomes
De vegades els símptomes triguen a manifestar-se o no arriben a fer-ho mai, però això no implica que el virus no es pugui transmetre a una altra persona. Els símptomes inclouen:
- Cansament.
- Pèrdua de la gana.
- Nàusees.
- Vòmits.
- Dolor d’estómac.
- Dolor de les articulacions.
- Febre.
- Icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls).
- Orina fosca.
Des del moment que la persona entra en contacte amb el virus fins que desenvolupa la infecció poden passar d’un a sis mesos.
Tractament
El tractament és difícil i és per això que cal protegir-se amb la vacunació. En el cas de l’hepatitis aguda, no existeix un tractament específic. Es recomana descansar, seguir una dieta equilibrada i beure molt líquid. Cal evitar especialment el consum d’alcohol i consultar el metge davant qualsevol dubte sobre aliments o substàncies a prendre.
L’hepatitis crònica es pot tractar amb medicaments com els antivirals i l’interferó, que poden contribuir a prevenir que el virus es multipliqui. En els casos de cirrosi o altres complicacions, pot ser necessari un transplantament de fetge.
Vacunació
A Catalunya, els infants de dos, quatre i onze mesos són vacunats sistemàticament contra l’hepatitis B mitjançant la vacuna hexavalent. Aquesta vacuna protegeix contra el tètanus, la diftèria, la tos ferina, la poliomielitis, l’Haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B.
D’una manera més selectiva, es recomana la vacunació als grups de població següents:
- Nounats de mare amb HBsAg positiu simultàniament amb immunoglobulina específica antihepatitis B.
- Professionals sanitaris i estudiants de ciències de la salut.
- Professionals potencialment exposats a material contaminat (policia, bombers, funcionaris de presons, professionals forenses, professionals d’ambulàncies, equips de neteja, persones que practiquen tècniques invasives: acupuntura, tatuatges i pírcings, etc.).
- Persones amb insuficiència renal (prehemodialitzats i hemodialitzats).
- Malalts en programes de trasplantament d’òrgans sòlids.
- Persones que han rebut un trasplantament de progenitors hematopoètics.
- Persones ingressades en centres penitenciaris.
- Malalts amb hepatopaties cròniques.
- Receptors habituals d’hemoderivats (hemofílics, etc.).
- Persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH).
- Homes que tenen relacions sexuals amb altres homes.
- Persones que mantenen relacions sexuals amb més d’una parella.
- Usuaris de drogues.
- Pacients diabètics (diabetis mellitus).
- Pacients diagnosticats de malaltia inflamatòria intestinal.
- Persones accidentalment exposades a material contaminat (punxades, etc.) en combinació amb l’administració d’immunoglobulina específica antihepatitis B.
- Persones ingressades i treballadors de centres de discapacitats, de geriàtrics, etc.
- Contactes domèstics i sexuals de portadors del virus de l’hepatitis B.
- Viatgers internacionals (cal valorar la destinació, la durada del viatge i les activitats que s’hi han de realitzar).
- Pacients diagnosticats de malaltia inflamatòria intestinal.
Prevenció
La millor manera de prevenir l’hepatitis B és la vacunació. També s’aconsella prendre mesures com:
- No compartir xeringues ni cap objecte d’higiene personal com raspalls de dents, maquinetes d’afaitar, tallaungles, etc.
- Mantenir relacions sexuals protegides.
- Prendre precaucions a l’hora de fer-se un tatuatge, un pírcing, acupuntura, etc.
Així mateix, és important realitzar la prova de l’hepatitis B de manera sistemàtica a totes les embarassades i així prevenir la transmissió de la infecció al nadó.
Cal tenir en compte que el virus de l’hepatitis B és molt més infecciós que el de la immunodeficiència humana.
L’hepatitis B és una malaltia de declaració obligatòria individualitzada. Per tant, els professionals sanitaris quan sospitin l’existència de la malaltia ho han de notificar a la Unitat de Vigilància Epidemiològica corresponent.
